EDITORIALDiuen que hi ha crisi. Ho diu el Basté de bon matí, que ho ha preguntat al Sala Martín; més tard ho comenten el Cuní i la Rahola; al migdia en fan conya els de Minoria Absoluta; ho anuncia el TN Migdia; hi insisteixen el Clapés i companyia que, a la tarda, pregunten als oients si els costa més d’arribar a final de mes; ho repeteix el TN Vespre, que amplia el que ja havíem escoltat al TN Migdia, i ho argumenten els tertulians informats de l’Àgora que, a la nit, acaben convencent els quatre gats que encara es resistien a creure-s’ho.
Som així: ara toca crisi, igual com fa un temps tocava Fira de Frankfurt, o Estatut, o Woody Allen que rodava a Barcelona, o… En aquest país, quan toca un tema hi aboquem tot l’arsenal, i ho fem amb la mateixa intensitat tant si es tracta d’una pel·lícula com d’una llei que pot afectar el futur de Catalunya.
En aquest número onze de BValls de Lletres, però, no hi trobareu ni una sola referència a
Però, tot i esquivar el tema de la crisi, no ens podem estar de parlar de les eleccions americanes, l’altre tema estrella de
I és que, igual com l’imperi romà, ningú pot negar la influència del gegant americà en la resta del món: si fins i tot a Valls hi ha canalla que per Tots Sants es disfressa i va per les cases preguntant allò de “llaminadura o entremeliadura?”, el trick or treat de les pelis americanes (bé, desenganyem-nos, de fet pregunten truco o trato?)!
I, certament, aquest imperi nord-americà, com el romà, és capaç de provocar les reaccions més oposades: la ràbia i el fàstic quan, impotents, assistim a espectacles com el de Guantánamo, però, alhora, l’enveja més sana quan, només quaranta-cinc anys després d’aquell històric “I have a dream” de Luther King, observem com un negre esdevé el president d’aquell país. L’enveja diuen que és un pecat capital, però als catalans, que tres dècades després de la mort del dictador encara esperem que el govern espanyol anul·li el judici al president Companys, ens l’haurien de perdonar d’ofici.
FREAKANDÓ
EL CASTELLÀ EN PERILL A CATALUNYA
Però, com deia, de fa un temps, tant la meva modesta persona com la resta d’integrants dels diferents grups d’estudi als quals estic adherit, ens estem replantejant la teoria de la mutació genètica. Posaré tot seguit un exemple, el darrer que he compilat, el qual gairebé ja m’ha convençut que la investigació ha de tenir en compte els factors ambientals com a bàsics en el comportament abans descrit, si bé un rerefons genètic encara no és descartable.
Fa un parell de setmanes, mentre descansava en un banc d’un parc conegut de la meva ciutat, observava com s’afanyaven una colla de constructors (altrament anomenats paletes) en l’enlairament de l’estructura d’un edifici de deu plantes. Els paletes estaven distribuïts per tots els pisos i, és clar, la comunicació entre ells es feia mitjançant el sofisticat sistema de tensar les cordes vocals als màxim, de tal manera que no em va ser gaire difícil seguir la conversa que duien, la qual, transcrita resumidament, més o menys va ser aquesta:
Paleta 1 (des de dalt de tot de l’edifici): - ‘Nolooo!
Paleta 2 (suposadament el ‘Nolo, des de la primera planta del soterrani): - Quééé?
Paleta 1 (que no havia escoltat la resposta): - ‘Nolooooo!
‘Nolo (més fort): - Qéééééé!
Paleta 1: - Cagondiós ‘Nolo, tasordo o qué?
‘Nolo: -Te tio tá sumbao a má de sordo. (cridant) Qué cohone quiere?
Paleta 1: -Que subaj pattaalterrao!
‘Nolo: -Que te suba lo qué?
Paleta 1: -Que me subaj pattalterrao pa poné la rachola!
‘Nolo: -Cagondiós con la patta! Ejtoi pattando pa l’argentino que me lapedio ante!
Paleta 3 (amb accent argentí, amb la qual cosa dedueixo que és “l’argentino”): -Manolo, pibe, pajtá pal boludo que te va a coger vivo. (dedueixo aquí que el tal ‘Nolo no és un negre subsaharià sinó un professional anomenat realment Manolo, la qual cosa ja em concorda més amb la seva fonètica).
Manolo, doncs: -Vale! Vale! Pero a vé si sus’aclarai duna puta vé! Sincreible!
Paleta 1: -Si no hubiérai enchegao el arradio a toa pattilla no no caldria grital asín!
El Argentino (cridant enfadat): -Vos y la milonga déle loquiar y déle bochinchar! Linda al ñudo la noche. Esto és un jolongo! Órale güey, pibe boludo!
(es produeix un silenci total que dura trenta segons llargs. L’argentí es deu haver quedat ben descansat. Se sent caure un ferro al terra, una cadena de subjecció d’alguna cosa repiqueteja musicalment en un puntal, la formigonera va girant amb el típic “gorrong-gorrong” de totes les formigoneres, una mare que passa pel carrer renya el seu fill (-Tasloco! Tíralo al sualo que pa eso pagamo!) perquè ha dipositat un paper a la paperera i no l’ha llençat al terra, com correspon a la nova pedagogia dels pares... tot de coses quotidianes. Arriba a l’obra un camió amb material i trenca la tensió del moment).
Camioner: -Andestá l’encargao?
Paleta 4: -Pos no sé. Amo a mirá quenosténlacaseta. Oshe! Te hase nosa la fragoneta? Si quierej l’aparto.
Camioner: -Ensegúndepende. And’ai que descargá?
Paleta 4: -Por’àhi! Eso l’encargao, que pa eso cobra. Vente que amo a vé!
Retornen els sorolls i les converses habituals, el soroll d’escarpres i martells, de pujar i baixar material, de llençar runa, de demanar les coses a crits... Un dels paletes arrenca a cantar per soleares i un altre, de lluny, diu “arsa!” amb aquesta gràcia que tenim els catalans a l’hora de proclamar expressions d’alegria. ...Catalans?
Resto pensatiu. Definició de català concretada pel pare (o l’oncle putatiu, no ho sé ben bé) de la pàtria catalana moderna: “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. Així, doncs, tots aquells operaris de l’obra... eren catalans! Vet ací, doncs, la veritable naturalesa del problema! Efectivament, els catalans estem eradicant el castellà, el de Castella, el pur, l’idioma inspirat per Déu directament als homes per tal que s’entenguin arreu del món, l’únic idioma normal, cristià, i l’estem convertint en una mena de barboteig inintel·ligible, demencial. Així, doncs, tots aquells que diuen que els catalans estem imposant la nostra llengua per tal d’esborrar de la terra el castellà... tenen raó! Si una colla de paletes són capaços de mantenir una conversa de feina en un català tan exemplar en comptes del castellà que se suposa que hauria de ser la seva llengua natural, què no es pot esperar dels mestres de les escoles (manipuladors controlats pel govern català de torn), periodistes al servei de la desinformació i la tergiversació, catedràtics que gosen dir que el català és una llengua com una altra, còmics que defequen sobre conceptes tan eterns com la nación española! ...No és la genètica, som els catalans que, amb estudiadíssimes mesures de pressió ambiental, cultural i política estem foragitant el castellà (idioma que ja parlaven els que vivien a Atapuerca, bressol, com tothom sap de la nació espanyola) de la vida pública i privada. Estic sorprès i desubicat. Vaig pel carrer i tot són converses en aquest català tan característic. Als instituts els nois i les noies parlen un català tan exemplar com el de la conversa dels paletes. A les botigues el sol fet d’escoltar una paraula en castellà és motiu de rebuig. Catalans: els nostres veïns necessiten un cop de mà. Per culpa nostra, la seva llengua és al caire de l’extinció. Perquè això no passi proposaré als organismes oficials pertinents la creació d’una reserva en algun indret remot (per tal d’evitar contaminacions) on els últims exemplars castellanoparlants es puguin reproduir i així, a poc a poc, puguin tornar a repoblar els hàbitats que els eren propis. Penso que és el mínim que podem fer ja que els catalanoparlants som la principal causa de la seva extinció com a cultura.
EL BARBES
Quatre línies en un diari local, a la pàgina vint-i-set; res més. Ahir al vespre van carregar-lo a un camió de la brigada municipal amb l’ajut d’una grua, després de dos-cents anys de mantenir-se aparentment invulnerable. El fet va atraure la curiositat d’uns quants veïns; no gaires, perquè televisaven els quarts de final de
En llegir la notícia molta gent no sabrà de quina estàtua parlen. Ningú recorda qui va ser aquest Sebastià Rubió Homedes, ni els mèrits que van immortalitzar-lo en bronze al seu dia, que no es posen en dubte en cap moment. Devia ser un personatge important, influent o estimat de l’època, a qui en altres temps se’l respectava; però ara tothom el coneix pel “barbes”, és evident per quin motiu. Al llarg dels anys ha patit pintades de tots tipus: anarquistes, pacifistes, fascistes, “tonto quien lo lea”, antiglobalització i obscenitats sexuals per a tots els gustos. Cada dos o tres mesos, la brigada encarregada de netejar pintades hi passava, sense esperar que ningú els avisés, perquè l’estàtua es trobava a la llista de tasques periòdiques. Al mateix temps, amb un raig d’aigua a pressió, li treien les cagades de colom que s’amuntegaven, sobretot, a les espatlles. Si no donava les gràcies no és per orgull, sinó perquè les estàtues de bronze no les fan aquestes coses.
“Provisionalment” l’han traslladat al local on es guarden les carrosses de Festes, i això explica la mica de confetti que té al damunt i un parell de serpentines que li pengen del braç dret. Es veu que al magatzem de la brigada d’obres ja no hi caben i, mentre no s’aprovi el pressupost de la seva ampliació, també hi guarden alguns trams de bastida, un dels escenaris grans desmuntat i cent sacs de guix; tot davant del Sebastià, que gairebé ja no es veu. Tot ajuda a fer companyia, i els operaris que entren alguna vegada fan que no s’enyori tant. A poc a poc es va acostumant, perquè si les estàtues poden presumir d’alguna cosa, és de paciència; i fins i tot s’ha avesat al so de la pluja en petar a la claraboia, que el primer dia va espantar-lo tant.
Tot i això, no pot evitar trobar a faltar moltes coses: els xiquets que juguen a amagar i paren al seu pedestal amb els ulls tancats, comptant fins a trenta, i els altres que després vénen corrents per a salvar-se, rient tots; la dona que aboca l’aigua bruta de fregar a l’embornal del carrer i, en aixecar-se, es posa la mà als ronyons i es queixa; l’avi que es para a mig camí de casa per a descansar i que no perd mai l’oportunitat, per petita que sigui, d’explicar una vella història, més o menys certa; i les fulles que cauen.
La plaça nova s’inaugura un any i dos milions més tard del previst. És dura, sense arbres amb arrels que puguin causar filtracions al pàrquing. Alguns bars hi han posat taules amb tendals per fer ombra, però ja no ve tant de gust passejar-hi. Els que entren al pàrquing a buscar el cotxe van de pressa; i els que surten també.
Costa desprendre’s d’un costum i molta gent, quan té una cita, encara queda al lloc on abans s’alçava l’estàtua i ara llueix, si funciona, un punt d’informació de turisme. Tres anys després, la plaça nova, tothom la coneix per la plaça del “barbes”. Al Sebastià, això li agradaria; llàstima que mai no ho sàpiga.
LA MUNTANYA MÉS GRAN DEL MÓN
Quan feia quart d’EGB, pensava que el Montsant era la muntanya més gran del món. Ho dic així, tan tranquil, perquè sé que ningú se’n riurà de mi, almenys per aquest motiu; fóra com riure’s de les fantasies dels xiquets que tots hem sigut algun cop.
Llavors el món era petit, reclòs entre el Montsant i les Gritelles; no teníem altres punts de referència. Jugant a
Després coneixeria noms d’altres muntanyes, que em semblarien màgics, potents, rodons, i n’aprendria la seva alçària, i a senyalar-los en un mapamundi amb un petit triangle negre: Everest, Kilimanjaro, Aconcagua… Em miraria el Montsant d’una altra manera, una mica decebut al principi, per no ser el melic del món; però el fet de saber-ne la justa mesura, me’l feia més proper. Jo tampoc no era el més alt de classe, ni el més llest, ni el que jugava millor al futbol, i per això podia comprendre perfectament els temors i anhels que devia sentir una muntanya que, quan estava ras, veia al fons de l’horitzó els cims nevats dels Pirineus.
Ara, des del terrat de casa de mons pares, de vegades me'l quedo mirant, per damunt dels campanars de l'esglèsia i de les teules velles del poble. Imagino que el seu rostre cansat també
m'observa, que les seves roques nues, gastades de sol i fred, tenen prou força encara, i que si alguna cau i rodola, no és pel desig de deixar-se anar, sinó per les ganes de riure i córrer, com el xiquet que porto dintre.
Només sóc...
Només sóc
la petita
gota de pluja,
el raig de sol,
la boira que
entela els vidres,
una flama
del foc de vida,
el poema de viure,
camí i drecera.
Sóc els pètals
d'algun somriure,
la gramàtica
del meu cos.
Sóc la porta
oberta al balcó...
És...
Si cada
mot fos
una flor,
tot el teu
cos seria
un poema
de pètals...
Parenostre...
La creu
dues estaques.
El cel
un coixí
de núvols i vent.
El campanar
massa altívol...
L'enveja
és un gos
que tot s'ho menja.
El diner
és l'entrada
al femer...
Consell de redacció de balls de lletres n. 11:
Aquest número ha estat dissenyat i maquetat per l’Àlex Rull.
Bloc: Cèlia Marcos
Hem comptat amb les col·laboracions de:
PRESENTACIÓ DE LA REVISTA: Sala d'actes de l'IEV el 18 de desembre de 2008
Si cliqueu sobre el seu nom podreu anar al bloc.
Escrits
