núm. 9

EDITORIAL

Algú podria preguntar-se: per què resulta tan difícil parlar exclusivament de llengua i literatura catalanes en una revista de llengua i literatura catalanes?

Es veu que en una revista de llengua i literatura d’un país normal els articles que t’hi trobes tracten, per exemple, de propostes per elaborar un estàndard oral, del ressò irregular dels gèneres literaris, de lectures recomanables o, simplement (o no tant), s’hi expliquen vivències, s’hi comparteixen sentiments, es crea o es fa conya en la llengua del país. En canvi, en una revista de llengua i literatura d’un país no tan normal, a banda d’aquests, n’hi apareixen uns altres que contenen reflexions que algú altre podria qualificar d’extraliteràries o d’extralingüístiques, com per exemple la manca de pel·lícules en la llengua pròpia a la cartellera dels cinemes de la població on s’edita la revista, la necessitat d’afavorir les relacions interterritorials per no posar en perill la unitat de la llengua en què està escrita la revista o fins i tot les misèries que es troba la cultura d’aquest país quan la conviden a la Fira del Llibre de Frankfurt, posem per cas.

És evident que el nostre país l’última cosa que és és normal i, per tant, al darrer número de BValls de Lletres, hi són tots, aquests articles: els primers, més purament lingüístics o literaris, i els segons, més diguem-ne... combatius. Però és que el nostre país, a banda de poc normal, forma part de l’estat espanyol, i això ens obre tot un món de possibilitats! Per exemple: pot passar que la persona a la qual han encarregat l’honorable -i, en principi, inofensiva- tasca de redactar l’editorial es vegi immersa en un mar de dubtes. Dubta de si ha de fer referència o no al lamentable serial que protagonitzen les administracions del seu país -o països (Catalans, és clar)- per garantir –o per evitar- que arribi el senyal de TV3 al País Valencià. Es pregunta si és o no l’espai adequat per lamentar o per denunciar -o el que sigui que s’hagi de fer- les paraules que va pronunciar el president d’un partit que s’ha entossudit a guanyar les eleccions d’aquest estat que ens fa tan especials (o espacials!) a costa, entre altres coses, d’atacar la nostra llengua: “Cal defensar per llei el dret a utilitzar i aprendre el castellà [sic] en totes les etapes de l’educació”. Es planteja, també, si ha de fer referència o no al darrer de la llarga llista d’atacs a la nostra llengua protagonitzats per professionals del món de la justícia i que va impossibilitar que els joves acusats de cremar fotografies reials declaressin en català a Madrid malgrat que la intocable-i-mai-prou-valorada Constitució espanyola estableix que “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció” (sort en tenim, doncs!). Valora si cal comentar o no la infantil rèplica que va fer una ministra que es dedica, entre altres coses, a torturar els usuaris de Rodalies Renfe (una “casta” en el fons afortunada, no us penseu, perquè molts estaríem encantats de poder usar ni que fos un tren de tant en tant!), una rèplica que posa de manifest, d’una banda, fins a quin punt toca el voraviu en algunes parts de l’estat demanar que et respectin el dret a dir-te Josep Lluís (o Josepa, o Lluïsa) o el que és el mateix: el respecte per la teva llengua, i, d’una altra, la ignorància de l’esmentada ministra (des del punt de vista filològic, no fotem), la qual a hores d’ara encara no entén la diferència entre una llengua diferent del castellà i un dialecte del castellà, igual de respectable, només faltaria, que el dialecte que usava el seu interlocutor.

I ja ens perdonareu l’atreviment, però la persona en qüestió se sent alleujada quan veu que un escriptor insigne al qual han encarregat la molt honorable –i, en principi, també inofensiva- tasca de pronunciar el discurs inicial de la Fira de Frankfurt també dubta. Dubta, però fa un discurs impecable i implacable que inclou perles com aquesta: “Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort.” Amén.

Índex del darrer número:

editorial

una ullada al món: Míriam Culleré -Des de la quotidianitat de Josep Cabayol.
vells mites, noves versions: Maite Blay - Cassandra's dream.

una de freda i una de calenta: Roser llagostera - Missió... possible?
el cineparàgraf: Marcel Banús -JCA Cinemes Valls, any zero.
al peu de la lletra: Miquel Àngel PradillaCardona - Les normes de Castelló de 1932.
el comptafils:Xavier Rull - Les propostes normalitzadores per al català oral.
el lector ideal: Mònica Batet - La banda esquerra.
(parèntesi): Anna Vila Fernández.- El perquè de la veritat oculta.
de vells treballs: Roger Roig César - Cruïlles de paraules.
freakandó: Xoi Mongoi - Galeria de lletrats: Massoni (s.III-II aC); Sam'n 'Refot -La freakconsulta.
report: Jaume Llambrich - Orbitant per Frankfurt, apunts de la fira del llibre.
al nostre gust: Imma Cisa (Foc latent), Àngels Jové (La petita història dels tractors en ucraïnès).

 
Consell de redacció de balls de lletres n. 9: Claustre de Bofarull, Jordi de Bofarull, Eva Busquets, Míriam Culleré, Teresa Guasch, Anna Montserrat i Joan Guasch (ponent de la Comissió).

Aquest número ha estat dissenyat i maquetat per l’Àlex Rull i la Georgina Solé.

Hem comptat amb les col·laboracions de: Marcel Banús, Mònica Batet, Maite Blay, Imma Cisa, Àngels Jové, Roser Llagostera, Jaume Llambrich, Miquel-Àngel Pradilla, Roger Roig, Xavier Rull i Anna Vila i la fotografia de portada de l'Anna Montserrat. Mongets tendres (Birmània).

PRESENTACIÓ DE LA REVISTA: Sala d'actes de l'IEVel 19 de desembre de 2007

Presentació a càrrec de: Miquel-Àngel Pradilla, professor de la URV i membre numerari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Per tal de commemorar també a Valls el 75è aniversari de les Normes de Castelló, la comissió ofereix la conferència Una llengua, una norma.